Escapada Miami

Havia estat a Miami anys enrere, no m'havia agradat massa i no tenia cap ganes de tornar. De fet, tinc una llarga llista de destins on anar abans que repetir Miami; però els nebots em dominen.

Son inquiets i es belluguen pels Estats Units i jo, tal i com sempre els he promès, vaig a veure'ls allà on estiguin. Aquest va ser el motiu de la segona visita a Miami.

És un encert començar a Wynwood Walls. És un barri d'artistes i bohemis que no té res a veure amb la famosa Miami Beach. Wynwood ha deixat de ser un barri obrer conflictiu amb delinqüència i inseguretat per posar-se de moda. Els apartaments estan pujant de preu, les empreses lluiten per tenir locals i els musics hi estan instal·lant els seus estudis de gravació. Les grues que hi ha a cada cantonada deixen en evidencia que és un barri emergent. Tot això passa des dels anys 90 gràcies als veïns del barri i al Tony Goldman que va impulsar els graffitis a les parets i ho va culminar amb l'exposició: Wynwood Walls. Hi ha museus molt interessants. Camineu sense pressa i observeu els murals que hi ha a l'aire lliure. Hi ha art a cada cantonada. Recomano el restaurant Morgans que és senzill però té bona relació qualitat-preu i ells son encantadors.

Anar de Wynwood a Little Havana és impactant. Què poc m'imaginava trobar-me el que vaig veure aquí! Vaig caminar la SW 8th avenue amunt i avall com quatre vegades i vaig estar una bona estona sense parlar amb ningú al Domino Park (o Parque Máximo Gómez). Em va traslladar a Cuba. Aquest espai és un fidel testimoni de la immigració cubana que va viure Miami cap als anys 60 quan molts ciutadans van fugir del règim de Fidel Castro a Cuba. Hi ha gent d'avançada edat jugant al domino o a escacs. Diuen que el 98% de la població és llatina i la majoria és de Cuba. Tot gira al voltant d'aquest carrer on conviuen restaurants cubans, botigues molt autèntiques i fabricants de purs. Hi ha un Passeig de la Fama de les estrelles llatines més conegudes com Julio Iglesias, Thalia, Celia Cruz, etc.

Penso que vam organitzar perfecte l'ordre de les visites. Contrast darrera contrast. Passar de l'ambient cubà a Coral Gables va ser magnífic. Aquí no hi ha música al carrer; hi ha silenci. Les avingudes son gegants. Els carrers estan nets i tot està impecablement ordenat. Les cases son enormes amb els jardins plens d'arbres molt cuidats. És una zona residencial que hi venen ganes de viure! El responsable és en George Merrick que al 1920 va comprar 4.000 hectàrees i va construir el que ell va anomenar "ciudad hermosa". Vaig tenir la mala sort de veure la Venetian Pool buida. El mític hotel Biltmore és un dels icones de la zona. 

Per inèrcia i per proximitat, la següent aturada és Coconut Grove. Era una ciutat independent que al 1925 va passar a formar part de Miami. La zona del Coconut Grove Sailing Club és bestial. Palmeres exuberants de color verd intens contrasten amb el blau de la badia. Em va encantar estar una estona al port, caminar per les passarel·les de fusta i gaudir de la calma del lloc. Molt a prop hi ha la CocoWalk que és un dels punts més visitats tant pels turistes com pels ciutadans de Miami. És un centre comercial molt maco ple de restaurants, cafeteries i botigues.

Als que ens agrada el tenis, és quasi una obligació anar a Key Biscayne. Hi vaig anar però no vaig veure res. Hi ha una sola carretera d'accés i vaig enganxar una caravana tan bèstia que vaig estar quasi 5 hores amb el cotxe completament aturat. M'hagués agradat anar a Virginia Key a fer el Mabel Fentress Miller Walking Trail i el Robin's Birding Trail de Key Biscaine, però no va ser possible. Un altre any serà! Ara bé, no em vaig deixar escapar el sopar al Rusty Pelican! Me'l va recomanar una persona que viu allà i va ser un encert total. Es pot sopar tan a fora com a dins amb vistes meravelloses al skyline de Miami.

De Miami Beach només em quedo amb el restaurant Casa Tua. Em vaig endur una decepció amb la zona. Per culpa de les pel·lícules, m'imaginava un passeig enorme amb platges llargues plenes de botigues i restaurants meravellosos i em vaig trobar amb la pitjor versió de Miami. No em va agradar l'ambient ni de dia ni de nit. Té un punt decadent sense cap gracia.

Ningú pot marxar de Miami sense viure Brickell. És l'extravagància portada a l'extrem: gratacels impressionants, piscines als rooftops, cotxes de luxe, iots enormes, persones poc discretes... no em vaig cansar d'observar a la gent i la seva manera de fer i viure. Hi ha milers de cafeteries i restaurants un al costat de l'altre, de tots preus i nivells, però tots plens. Tothom parla espanyol; no cal parlar anglès per moure's per Brickell doncs hi ha molts llatins. Deixant de banda l'ambient histriònic de la ciutat, vaig visitar dos llocs que tenia a la wish list. La primera era anar al famós restaurant Nusr Et Steakhouse i la segona és caminar pel passeig de Brickell Key. Una ja està vista, l'altre hi tornaria.

I com no! Aquesta vegada sí que vaig anar als Everglades. Vaig pujar a una de les barques propulsades per aire i vaig poder veure la fauna salvatge de la zona; cocodrils entre altres. Els hidrolliscadors es desplacen a gran velocitat i fan que l'excursió sigui molt divertida. Vaig contractar l'excursió aquí. Dura una hora i mitja i es fa molt curt. El millor de tot és quan aturen els motors i veus els cocodrils no massa lluny!

Una excursió que s'ha de fer en tres dies es la del Cayos i acabar a Key West. He anat dos vegades. La primera vaig enganxar el final d'una tempesta tropical. El que havia de ser platges paradisíaques va resultar ser un cúmul de fang horrorós. La segona, que és aquesta última, va ser meravellós. Espero no trigar en fer la publicació. 

Si necessiteu i/o voleu ajuda en la organització de l'escapada, no dubteu en enviar-me un mail!

Per marxar a Miami amb la targeta eSIM ja comprada, la podeu sol·licitar a Holafly i obtindreu un 5% de descompte si al "código de descuento" hi poseu "Raconets"!

Miami té molta vida.
Un hi pot estar el temps que vulgui; però, com a mínim, tres o quatre dies son necessaris.

Sense problemes.

Sense problemes.